El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats pel pediatra i psiquiatra anglès Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó.
Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica
gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció problemàtica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en
compte que aquest no ho fa amb ell, generant així una vida reactiva i no
espontània.
L'origen del self
verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el
fals self, sempre reactiu, tindrà el
seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és
imprevisible.
Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i
necessitats del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat,
aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei
que adaptar-s’hi. El cost de la factura que es paga per això és caríssima: la desconnexió
amb un mateix.
Cada necessitat real de
l’infant no atesa o cada negació injusta
va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a
l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o
assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.
El concepte de mare suficientment bona, elaborat també per Winnicott a la dècada dels cinquanta del segle passat, és un dels punts forts de la seva teoria. Amb aquesta expressió descriu a la mare comuna i corrent, capaç d'acomodar-se a les necessitats del nadó. És la mare que satisfà les necessitats elementals del nadó en el seu estat de dependència absoluta. Una mare que té una capacitat de realitzar una adaptació activa, viva i sensible a les necessitats del seu fill; una mare dedicada a la criança del seu fill. La mare que falla d'una manera fiable; no de manera caòtica.
