Mirades (V)

Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes, i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? És a dir, quan es donen, es dóna prioritat als interessos de qui les dóna o de qui les rep? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?

Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.

Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, i per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.

Què passa doncs quan missatges contraris al que convé pel desenvolupament real s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos propis i autèntics, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat. O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una resposta d’ immobilització, és a la vegada, una taula de salvació. O vist des de la perspectiva inversa, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé.

Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant, basada en el que un És. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.

Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de vergonya, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia força i confiança incondicional, que tan imprescindible resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on tot comença.

Mirades (IV)

Erich Fromm

La importància dels primers anys (II)

Que el que passa als primers anys té un impacte fonamental en la vida de les persones és una visió que recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.

Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que aquests assumeixen.

A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a:

+ John Bowlby i la seva teoria del vincle.

+ Erik Erikson i la seva teoria del desenvolupament psicosocial

+ Wilhelm Reich. Entre les seves moltes aportacions trobem la de la personalitat nuclear primària.

+ Donald Winnicott i la seva mare suficientment bona.

+ Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva incondicional.

+ Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de personalitat.

+ Arthur Janov i la seva proposta del crit primal.

+ Heinz Kohut i la seva teoria del narcisisme.

I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions de gran transcendència, com les de:

+ Maria Montessori i el seu mètode educatiu.

+ Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.

El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge, l'elaboració del dol, relacions socials, relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.

Per la seva banda, el psicòleg John Read assenyala: "En els primers cinc anys de vida el cervell desenvolupa els seus vincles. Es necessita una relació segura i afectiva amb un adult per en un futur afrontar els esdeveniments. Al món només un petit percentatge pot oferir això als nens. Ocupem-nos d'això I tindrem millors societats".

Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada, respectada i validada, i d'aquesta manera es pot mantenir en el seu eix. I és sobre aquesta base que llavors es van produint els molts i diferents aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de ajudar-lo a ser un individu autònom.

Els nens són bons

Mirades (III)

Francesc J. Fossas