Francesc J. Fossas
domingo, 23 de febrero de 2020
jueves, 13 de febrero de 2020
lunes, 20 de enero de 2020
sábado, 11 de enero de 2020
Curs GESTIÓ PERSONAL
Hola a tots/es!
Comencem 2020 i una nova edició del curs de Gestió Personal que fem al Guinardó.
Aquest trimestre les dates proposades són:
Data inici: Dimarts 21 – Gener - 2020
Data finalització: Dimarts 10 – Març- 2020
Durada: 8 sessions de 1 h. 30 min. Total: 12 hores
Les sessions són cada dimarts de 19, 15 h a 20, 45 h.
Matrícula: 45 €
Lloc: Coworking Guinardó. C/ Garrotxa 25 – 27. 08041 BCN
(A 5 minuts de Metro L4 i L5 “Maragall”)
PROGRAMA
Pensar la vida o viure la vida?
Què en podem esperar de l’acceptació?
Qüestions pràctiques que poden facilitar el canvi.
Algunes de les qüestions que ens plantegem són:
Com condiciona l’experiència la mirada que tenim de nosaltres mateixos?
Què hi ha de propi i què hi ha d’après en la manera de veure’ns i viure’ns?
Ens podem obrir a mirades alternatives?
Quin és el pes del pensament i el llenguatge en la nostra experiència?
Quines diferències hi ha entre pensar la vida i viure la vida?
Què es vol dir quan es parla d’anar més enllà del pensament?
On rau el poder de l’acceptació?
Podem entendre l’acceptació com un factor anti-estrès i protector del sofriment?
A quins nivells diferents pot actuar l’acceptació?
Els canvis que fem, són sempre un procés?
Què ens pot ajudar a crear condicions per facilitar el canvi?
Nota: si esteu interessats en assistir, s'agraeix notificació prèvia a fjfllb@gmail.com, a fi de poder facilitar el material dels continguts del curs.
Comencem 2020 i una nova edició del curs de Gestió Personal que fem al Guinardó.
Aquest trimestre les dates proposades són:
Data inici: Dimarts 21 – Gener - 2020
Data finalització: Dimarts 10 – Març- 2020
Durada: 8 sessions de 1 h. 30 min. Total: 12 hores
Les sessions són cada dimarts de 19, 15 h a 20, 45 h.
Matrícula: 45 €
Lloc: Coworking Guinardó. C/ Garrotxa 25 – 27. 08041 BCN
(A 5 minuts de Metro L4 i L5 “Maragall”)
PROGRAMA
Pensar la vida o viure la vida?
Què en podem esperar de l’acceptació?
Qüestions pràctiques que poden facilitar el canvi.
Algunes de les qüestions que ens plantegem són:
Com condiciona l’experiència la mirada que tenim de nosaltres mateixos?
Què hi ha de propi i què hi ha d’après en la manera de veure’ns i viure’ns?
Ens podem obrir a mirades alternatives?
Quin és el pes del pensament i el llenguatge en la nostra experiència?
Quines diferències hi ha entre pensar la vida i viure la vida?
Què es vol dir quan es parla d’anar més enllà del pensament?
On rau el poder de l’acceptació?
Podem entendre l’acceptació com un factor anti-estrès i protector del sofriment?
A quins nivells diferents pot actuar l’acceptació?
Els canvis que fem, són sempre un procés?
Què ens pot ajudar a crear condicions per facilitar el canvi?
Nota: si esteu interessats en assistir, s'agraeix notificació prèvia a fjfllb@gmail.com, a fi de poder facilitar el material dels continguts del curs.
jueves, 21 de noviembre de 2019
miércoles, 20 de noviembre de 2019
domingo, 10 de noviembre de 2019
jueves, 17 de octubre de 2019
jueves, 26 de septiembre de 2019
viernes, 2 de agosto de 2019
miércoles, 17 de julio de 2019
sábado, 29 de junio de 2019
lunes, 17 de junio de 2019
jueves, 13 de junio de 2019
Memoria implícita i vivències primerenques
A propòsit de la memòria
implícita i la importància de les experiències primerenques reproduim les
següents paraules del Dr. Gabor Maté:
"Hay una manera
significativa en la que las experiencias tempranas moldean el comportamiento
adulto. Incluso y especialmente aquellas experiencias tempranas de las que no
hay ningún recuerdo.
Resulta que hay dos tipos de
memoria. Existe una memoria explícita que se da cuando se pueden recordar
hechos, detalles, episodios, circunstancias.
Pero la estructura cerebral
llamada hipocampo, que es la que codifica el recuerdo, ni siquiera comienza a desarrollarse
plenamente hasta el año y medio y no está completamente desarrollado hasta
mucho después. Por esa razón casi nadie tiene ningún recuerdo anterior a los 18
meses.
Pero hay otro tipo de
memoria llamada memoria implícita que es, de hecho, una memoria emocional, en
la que el impacto emocional y la interpretación que el niño hace de esas
experiencias emocionales se fijan en el cerebro en forma de circuitos nerviosos
listos para dispararse sin un recuerdo específico.
Por dar un ejemplo, las
personas que son adoptadas tienen muy a menudo un sentimiento permanente de
rechazo. No pueden recordar la adopción. No pueden recordar la separación de la
madre biológica porque no hay nada ahí con que recordar. Pero la memoria
emocional de separación y rechazo está profundamente grabada en sus cerebros.
Por lo tanto, son mucho más propensos a experimentar una sensación de rechazo y
un gran trastorno emocional cuando perciben que son rechazados por otras
personas.
Esto no es exclusivo de
quienes son adoptados, pero es particularmente fuerte en ellos debido a esta
función de la memoria implícita.
Las personas que son
adictas, según todas las investigaciones y mi experiencia, prácticamente todos
los adictos extremos sufrieron considerables abusos de niños o padecieron
severas pérdidas emocionales. Sus memorias emocionales o implícitas son las de
un mundo que no es seguro y que no ayuda, con cuidadores en quienes no se podía
confiar y relaciones que no son lo bastante seguras como para abrirse y
volverse vulnerables. Por ello sus respuestas tienden a ser mantenerse separados de relaciones
realmente íntimas, no confiar en cuidadores, médicos y otras personas que están tratando de
ayudarlos y, generalmente, ver el mundo como un lugar inseguro.
Y ésa es
estrictamente una función de la memoria implícita, la cual a veces tiene que
ver con incidentes que ni siquiera recuerdan".
jueves, 6 de junio de 2019
sábado, 1 de junio de 2019
domingo, 19 de mayo de 2019
miércoles, 15 de mayo de 2019
jueves, 9 de mayo de 2019
lunes, 22 de abril de 2019
sábado, 13 de abril de 2019
lunes, 8 de abril de 2019
viernes, 29 de marzo de 2019
Desactivació (I)
La música és un estímul molt
poderós.
Ella té la capacitat d’ajudar-nos a canviar els nostres estats interns.
Una música determinada, en
un moment determinat, pot ajudar-nos a desactivar-nos i a tornar a la zona d’activació
fisiològica òptima.
Bernward Koch - Anthem
domingo, 3 de marzo de 2019
viernes, 15 de febrero de 2019
sábado, 9 de febrero de 2019
viernes, 25 de enero de 2019
viernes, 18 de enero de 2019
jueves, 6 de diciembre de 2018
Els nens són savis (I)
Heus aquí un nen jugant.
Plenament atent al que fa,
centrat per complert en el moment present,
amb plena acceptació.
Està doncs fent mindfulness,
Potser doncs,
més que ensenyar-los a ells a fer mindfulness,
podem aprendre'n nosaltres, o reaprendre'n,
observant-los.
domingo, 25 de noviembre de 2018
Educació: Mirades crítiques (II)
Entenem com un denominador
comú de totes les mirades crítiques en relació als sistemes educatius dominants
el fet fiar-se de la naturalesa del nen, de confiar plenament en ell en lloc de
dubtar d'ell, d'acceptar-lo incondicionalment en lloc de qüestionar-lo, d’afirmar-lo en lloc
de negar-lo, de deixar-li la iniciativa en lloc d'apostar per l'intervencionisme
arbitrari, d’acompanyar-lo en el seu camí en lloc de dissenyar-li la ruta.
miércoles, 21 de noviembre de 2018
Educació: Mirades crítiques (I)
En societats estructurades a partir de sistemes jeràrquics de poder, que són la immensa majoria, seria ingenu pensar que les elits, aquells que ostenten el poder, estaran per la feina de proposar sistemes educatius que fomentin el desenvolupament de ciutadans lliures, autònoms i emancipats. Els seus interessos s'oposen frontalment al que proposava el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer al segle XIX, quan deia: "L'objecte de l'educació és formar éssers aptes per a governar-se a si mateixos, i no per ser governats pels altres".
domingo, 11 de noviembre de 2018
jueves, 25 de octubre de 2018
viernes, 12 de octubre de 2018
La qüestió del vincle (IV)
Sent, òbviament, el vincle
segur el tipus de vincle més desitjable, s'ha intentat determinar quines característiques
o factors es troben en la seva base. En aquest sentit s'ha proposat que l'origen
d'aquest tipus de vincle es troba en l'èxit de la interacció entre cuidadors i
nen, en la intimitat aconseguida, en la disponibilitat i accessibilitat dels
cuidadors, en la resposta ràpida, afectiva i eficaç a les demandes del nen i en
la coherència de les relacions. S'entén que és d’aquesta manera com els nens
aprenen a sentir-se segurs i estimats, a saber-se valuosos i a confiar en els
altres. Més en concret, s'han descrit com a característiques de les mares que
proporcionen aquest vincle segur:
• Ser cooperadores i
respectar la autonomia del nen.
• Acceptar de bon grat
tenir-ne cura i manifestar plaer en aquesta activitat.
• Ser sensibles i estar
atentes i adaptar-se a les necessitats del nadó.
• Romandre accessibles
estant sempre pendents del nen.
Per a la psicòloga Mary
Ainsworth, una de les figures pioneres i centrals en l'estudi del vincle,
"l'aspecte més important de la conducta materna comunament associat amb la
dimensió seguretat - inseguretat del vincle, que es manifesta de diferents
maneres i en diferents situacions, és la sensibilitat materna davant els senyals
i comunicacions del nadó".
Per sensibilitat parental
s'entén la percepció consistent dels missatges del nadó, una interpretació
precisa d'aquests missatges i una resposta contingent i apropiada als mateixos,
el que promou interaccions sincròniques, oportunes i profitoses.
En la nostra opinió, un
aspecte clau que proporciona el vincle segur rau en el fet de no interferir en
la manifestació de la pròpia naturalesa del nen. El nen és validat i acceptat
incondicionalment, i no és qüestionada la seva forma genuïna de ser. D'aquesta
manera, sense la intromissió de codis arbitraris, se l'acompanya en el seu
procés de maduració. Si tot va bé, el flux vital no s'interromp, la força vital
no és bloquejada, la naturalesa del nen no s'invalida.
El camí cap el
desenvolupament del seu màxim potencial es troba lliure d’obstacles.
domingo, 23 de septiembre de 2018
D'ambients que ajuden
El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats pel pediatra i psiquiatra anglès Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó.
Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica
gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció problemàtica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en
compte que aquest no ho fa amb ell, generant així una vida reactiva i no
espontània.
L'origen del self
verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el
fals self, sempre reactiu, tindrà el
seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és
imprevisible.
Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i
necessitats del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat,
aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei
que adaptar-s’hi. El cost de la factura que es paga per això és caríssima: la desconnexió
amb un mateix.
Cada necessitat real de
l’infant no atesa o cada negació injusta
va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a
l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o
assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.
El concepte de mare suficientment bona, elaborat també per Winnicott a la dècada dels cinquanta del segle passat, és un dels punts forts de la seva teoria. Amb aquesta expressió descriu a la mare comuna i corrent, capaç d'acomodar-se a les necessitats del nadó. És la mare que satisfà les necessitats elementals del nadó en el seu estat de dependència absoluta. Una mare que té una capacitat de realitzar una adaptació activa, viva i sensible a les necessitats del seu fill; una mare dedicada a la criança del seu fill. La mare que falla d'una manera fiable; no de manera caòtica.
lunes, 3 de septiembre de 2018
viernes, 20 de julio de 2018
domingo, 15 de julio de 2018
sábado, 7 de julio de 2018
viernes, 29 de junio de 2018
sábado, 9 de junio de 2018
Resiliència. Boris Cyrulnik
Boris Cyrulnik és un referent en el tema de la resiliència. En aquesta entrevista en comenta alguns dels aspectes claus.
"… la mayoría de las veces hay que
llegar a la catástrofe para crear otra manera de vida".
Boris
Cyrulnikmartes, 29 de mayo de 2018
jueves, 17 de mayo de 2018
miércoles, 9 de mayo de 2018
sábado, 5 de mayo de 2018
viernes, 27 de abril de 2018
miércoles, 18 de abril de 2018
miércoles, 11 de abril de 2018
Palabras de un maestro
"El principal deber de esta
escuela es el de producir esclavos asalariados y obedientes.
Yo me paso la vida enseñándoos cosas
que no tienen valor alguno.
Os enseño grandes divisiones con
cifras que representan dinero que puede ser contado.
Mi tarea es la de procurar que
aprendáis a leer y a escribir de manera que paséis a manos de esos grandes
maestros, los magnates, que son dueños de la prensa, para que vosotros aceptéis
lo que ellos quieran.
Aprenderéis a apreciar el hecho de
que unos disparos hechos en un apartamento de West End son de mucho mayor
impacto que las condiciones en que se encuentra la clase trabajadora de la
India.
Mi cometido es el de disciplinaros
para obligaros a que me respetéis porque yo represento a la autoridad y porque
vosotros os pasaréis la vida obedeciendo a la autoridad.
Al llamarme "señor" os
estáis preparando para vuestra vida de inferioridad y servilismo.
Si os hablo sobre el Imperio, lo hago con la esperanza (no mía,
por cierto) de que llegaréis a ser buenos patriotas y de que moriréis
gustosamente para proteger al gran imperio que está más allá de las paredes que
vosotros tenéis siempre a la vista.
En resumen, muchachos, de vosotros
depende que nuestro sistema de clase capitalista, de ricos y pobres, de
explotadores y explotados, continúe hacia un éxito mayor."
Alexander S. Neill
jueves, 5 de abril de 2018
Síndrome de Estocolmo e infancia en barriles de vinagre.
El 23 de agosto de 1973, en
Estocolmo, capital de Suecia, tuvo lugar un atraco con rehenes. Jan Erik
Olsson, un presidiario de permiso entró en el banco Kreditbanken de
Norrmalmstorg, en el centro de la ciudad. Al ser alertada la policía, dos
oficiales llegaron de forma casi inmediata. El atracador hirió uno de ellos y
mandó al segundo sentarse y cantar. Había tomado cuatro rehenes y exigió tres
millones de coronas suecas, un vehículo y dos armas. El gobierno se vio
obligado a colaborar y le concedió llevar a Clarck Olofsson, amigo del
delincuente. Así comenzaron las negociaciones entre el atracador y la policía.
Ante la sorpresa de todos, Kristin Ehnmark, una de los rehenes, no sólo
mostraba su temor a una actuación policial que acabara en tragedia sino que
llegó a resistirse a la idea de un posible rescate. Según decía, se sentía
segura.
Después de seis días de retención y
amenazas por parte del secuestrador, del lado del cual se puso Ehnmark, la
policía decidió actuar y se produjo la rendición. Nadie resultó herido. Durante
todo el proceso judicial, los secuestrados se mostraron reacios a testificar
contra los que habían sido sus captores y aún hoy manifiestan que se sentían
más aterrados por la policía que los ladrones que los retuvieron. El
criminólogo Nils Bejerot acuñó poco después y consecuencia de aquel caso, el
término Síndrome de Estocolmo para referirse a rehenes que sienten este tipo de
identificación con aquellos que los captan.
En la actualidad, los negociadores
de la policía ya no ven como inusual que se produzca el síndrome de Estocolmo
en situaciones de secuestro o abuso. El vínculo emocional con el maltratador es
en realidad una estrategia de supervivencia para víctimas de abuso e
intimidación.
Como señala el psicólogo Joseph M.
Carver, se ha visto que cuatro situaciones o condiciones están presentes y
sirven como base del desarrollo del síndrome de Estocolmo:
1. La percepción de una amenaza a la
supervivencia física o psicológica y la creencia de que el abusador llevará a
cabo la amenaza.
2. La percepción de cierta
amabilidad del abusador hacia la víctima.
3. Ausencia de un punto de vista
diferente al del abusador.
4. La percepción de la incapacidad
de escapar de la situación.
Desde esta perspectiva, la puesta en
práctica de esta conducta supuestamente anómala tiene, por tanto, poderosos y
profundos justificantes. Lo que puede parecer inexplicable, ilógico o
irracional como consecuencia de una visión fragmentada, descontextualizada y
superficial, resulta de una lógica implacable cuando se hacen evidentes los
mecanismos subyacentes y se atienden a razones de supervivencia en escenarios
hostiles. En este contexto se entienden a la perfección las palabras del
psiquiatra Bessel van der Kolk: “Cuando la gente está desesperada hace
cualquier cosa per sentirse más tranquila y mantener más el control”.
Supervivencia amenazada, respuestas
amables por parte de los cuidadores, ausencia de un punto de vista diferente e
incapacidad de escapar, son condiciones propias del escenario en el que se
encuentra un niño respecto a su entorno próximo. Esto puede explicar pues
también, porque en situaciones adversas, cuando el niño o la niña se encuentran
en un entorno hostil, en un barril de vinagre, no les queda más remedio que
adaptarse a él, defendiendo a quienes les niega, haciéndose propias faltas
ajenas y culpabilizándose de la situación. Algo que se puede interiorizar y
adoptarse como modelo interno, como marco mental desde el que uno se interpreta
y se ve a sí mismo.
Teniendo en cuenta pues las
particulares circunstancias en las que se encuentran los niños, deben
extremarse las precauciones para crear condiciones en las que se encuentren
respetados, tolerados y regulados, recordando que una base afectiva sólida en
la infancia posibilita abrirse al mundo de manera segura y confiada, y actúa
facilitando un adecuado progreso y evolución tanto a nivel biológico,
psicológico como social.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)