Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes, i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? És a dir, quan es donen, es dóna prioritat als interessos de qui les dóna o de qui les rep? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?

Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.

Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, i per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.

Què passa doncs quan missatges contraris al que convé pel desenvolupament real s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos propis i autèntics, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat. O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una resposta d’ immobilització, és a la vegada, una taula de salvació. O vist des de la perspectiva inversa, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé.

Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant, basada en el que un És. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.

Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de vergonya, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia força i confiança incondicional, que tan imprescindible resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on tot comença.