Que el que passa als primers
anys té un impacte fonamental en la vida de les persones és una visió que
recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han
focalitzat en aquesta qüestió.
Com assenyala el psicòleg
André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el
paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics
profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques
generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic
fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics
que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que
aquests assumeixen.
A més de l’esmentat Freud,
podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat
sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions
al respecte a:
+ John Bowlby i la seva
teoria del vincle.
+ Erik Erikson i la seva
teoria del desenvolupament psicosocial
+ Wilhelm Reich. Entre les
seves moltes aportacions trobem la de la personalitat nuclear primària.
+ Donald Winnicott i la seva
mare suficientment bona.
+ Carl Rogers i la seva
necessitat d’acceptació positiva incondicional.
+ Theodore Millon i el
desenvolupament dels trastorns de personalitat.
+ Arthur Janov i la seva
proposta del crit primal.
+ Heinz Kohut i la seva
teoria del narcisisme.
I en l’àmbit de l’educació
trobem també aportacions de gran transcendència, com les de:
+ Maria Montessori i el seu
mètode educatiu.
+ Alexander S. Neill i
l’escola de Summerhill.
El psiquiatra Jorge Tizón
comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis
coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en
aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits
de vida, les formes d'aprenentatge, l'elaboració del dol, relacions socials,
relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i
social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.
Per la seva banda, el
psicòleg John Read assenyala: "En els primers cinc anys de vida el cervell
desenvolupa els seus vincles. Es necessita una relació segura i afectiva amb un
adult per en un futur afrontar els esdeveniments. Al món només un petit percentatge
pot oferir això als nens. Ocupem-nos d'això I tindrem millors societats".
Al nostre entendre, quan tot
va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada, respectada i
validada, i d'aquesta manera es pot mantenir en el seu eix. I és sobre aquesta
base que llavors es van produint els molts i diferents aprenentatges que
permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de
ajudar-lo a ser un individu autònom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario