Educació: Mirades crítiques (II)

Entenem com un denominador comú de totes les mirades crítiques en relació als sistemes educatius dominants el fet fiar-se de la naturalesa del nen, de confiar plenament en ell en lloc de dubtar d'ell, d'acceptar-lo incondicionalment  en lloc de qüestionar-lo, d’afirmar-lo en lloc de negar-lo, de deixar-li la iniciativa en lloc d'apostar per l'intervencionisme arbitrari, d’acompanyar-lo en el seu camí en lloc de dissenyar-li la ruta.

Educació: Mirades crítiques (I)

En societats estructurades a partir de sistemes jeràrquics de poder, que són la immensa majoria, seria ingenu pensar que les elits, aquells que ostenten el poder, estaran per la feina de proposar sistemes educatius que fomentin el desenvolupament de ciutadans lliures, autònoms i emancipats. Els seus interessos s'oposen frontalment al que proposava el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer al segle XIX, quan deia: "L'objecte de l'educació és formar éssers aptes per a governar-se a si mateixos, i no per ser governats pels altres".

Propera activitat

https://www.upc.edu/esports/activitats/salut/xerrades

Mirades (XVII)

La qüestió del vincle (IV)

Sent, òbviament, el vincle segur el tipus de vincle més desitjable, s'ha intentat determinar quines característiques o factors es troben en la seva base. En aquest sentit s'ha proposat que l'origen d'aquest tipus de vincle es troba en l'èxit de la interacció entre cuidadors i nen, en la intimitat aconseguida, en la disponibilitat i accessibilitat dels cuidadors, en la resposta ràpida, afectiva i eficaç a les demandes del nen i en la coherència de les relacions. S'entén que és d’aquesta manera com els nens aprenen a sentir-se segurs i estimats, a saber-se valuosos i a confiar en els altres. Més en concret, s'han descrit com a característiques de les mares que proporcionen aquest vincle segur:

• Ser cooperadores i respectar la autonomia del nen.

• Acceptar de bon grat tenir-ne cura i manifestar plaer en aquesta activitat.

• Ser sensibles i estar atentes i adaptar-se a les necessitats del nadó.

• Romandre accessibles estant sempre pendents del nen.

Per a la psicòloga Mary Ainsworth, una de les figures pioneres i centrals en l'estudi del vincle, "l'aspecte més important de la conducta materna comunament associat amb la dimensió seguretat - inseguretat del vincle, que es manifesta de diferents maneres i en diferents situacions, és la sensibilitat materna davant els senyals i comunicacions del nadó".

Per sensibilitat parental s'entén la percepció consistent dels missatges del nadó, una interpretació precisa d'aquests missatges i una resposta contingent i apropiada als mateixos, el que promou interaccions sincròniques, oportunes i profitoses.

En la nostra opinió, un aspecte clau que proporciona el vincle segur rau en el fet de no interferir en la manifestació de la pròpia naturalesa del nen. El nen és validat i acceptat incondicionalment, i no és qüestionada la seva forma genuïna de ser. D'aquesta manera, sense la intromissió de codis arbitraris, se l'acompanya en el seu procés de maduració. Si tot va bé, el flux vital no s'interromp, la força vital no és bloquejada, la naturalesa del nen no s'invalida.

El camí cap el desenvolupament del seu màxim potencial es troba lliure d’obstacles.

D'ambients que ajuden

El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats pel pediatra i psiquiatra anglès Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció problemàtica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell, generant així una vida reactiva i no espontània. 

L'origen del self verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és imprevisible. 

Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i necessitats del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei que adaptar-s’hi. El cost de la factura que es paga per això és caríssima: la desconnexió amb un mateix.

Cada necessitat real de l’infant no atesa  o cada negació injusta va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.

El concepte de mare suficientment bona, elaborat també per Winnicott a la dècada dels cinquanta del segle passat, és un dels punts forts de la seva teoria. Amb aquesta expressió descriu a la mare comuna i corrent, capaç d'acomodar-se a les necessitats del nadó. És la mare que satisfà les necessitats elementals del nadó en el seu estat de dependència absoluta. Una mare que té una capacitat de realitzar una adaptació activa, viva i sensible a les necessitats del seu fill; una mare dedicada a la criança del seu fill. La mare que falla d'una manera fiable; no de manera caòtica.

Mirades (XVI)

Mirades (XV)

Mirades (XIV)

La qüestió del vincle (III)

Mirades (XIII)

Resiliència. Boris Cyrulnik

Boris Cyrulnik és un referent en el tema de la resiliència. En aquesta entrevista en comenta alguns dels aspectes claus.

"… la mayoría de las veces hay que llegar a la catástrofe para crear otra manera de vida".

Boris Cyrulnik
                                       

Mirades (XII)

Mirades (XI)

Mirades (X)

Mirades (IX)

Algunes reflexions d'Alexander S. Neill

Mirades (VIII)

Exposant el trauma invisible

Palabras de un maestro

"El principal deber de esta escuela es el de producir esclavos asalariados y obedientes.

Yo me paso la vida enseñándoos cosas que no tienen valor alguno.

Os enseño grandes divisiones con cifras que representan dinero que puede ser contado.

Mi tarea es la de procurar que aprendáis a leer y a escribir de manera que paséis a manos de esos grandes maestros, los magnates, que son dueños de la prensa, para que vosotros aceptéis lo que ellos quieran.

Aprenderéis a apreciar el hecho de que unos disparos hechos en un apartamento de West End son de mucho mayor impacto que las condiciones en que se encuentra la clase trabajadora de la India.

Mi cometido es el de disciplinaros para obligaros a que me respetéis porque yo represento a la autoridad y porque vosotros os pasaréis la vida obedeciendo a la autoridad.

Al llamarme "señor" os estáis preparando para vuestra vida de inferioridad y servilismo.

Si os hablo sobre el  Imperio, lo hago con la esperanza (no mía, por cierto) de que llegaréis a ser buenos patriotas y de que moriréis gustosamente para proteger al gran imperio que está más allá de las paredes que vosotros tenéis siempre a la vista.

En resumen, muchachos, de vosotros depende que nuestro sistema de clase capitalista, de ricos y pobres, de explotadores y explotados, continúe hacia un éxito mayor."

Alexander S. Neill

Síndrome de Estocolmo e infancia en barriles de vinagre.

El 23 de agosto de 1973, en Estocolmo, capital de Suecia, tuvo lugar un atraco con rehenes. Jan Erik Olsson, un presidiario de permiso entró en el banco Kreditbanken de Norrmalmstorg, en el centro de la ciudad. Al ser alertada la policía, dos oficiales llegaron de forma casi inmediata. El atracador hirió uno de ellos y mandó al segundo sentarse y cantar. Había tomado cuatro rehenes y exigió tres millones de coronas suecas, un vehículo y dos armas. El gobierno se vio obligado a colaborar y le concedió llevar a Clarck Olofsson, amigo del delincuente. Así comenzaron las negociaciones entre el atracador y la policía. Ante la sorpresa de todos, Kristin Ehnmark, una de los rehenes, no sólo mostraba su temor a una actuación policial que acabara en tragedia sino que llegó a resistirse a la idea de un posible rescate. Según decía, se sentía segura.

Después de seis días de retención y amenazas por parte del secuestrador, del lado del cual se puso Ehnmark, la policía decidió actuar y se produjo la rendición. Nadie resultó herido. Durante todo el proceso judicial, los secuestrados se mostraron reacios a testificar contra los que habían sido sus captores y aún hoy manifiestan que se sentían más aterrados por la policía que los ladrones que los retuvieron. El criminólogo Nils Bejerot acuñó poco después y consecuencia de aquel caso, el término Síndrome de Estocolmo para referirse a rehenes que sienten este tipo de identificación con aquellos que los captan.

En la actualidad, los negociadores de la policía ya no ven como inusual que se produzca el síndrome de Estocolmo en situaciones de secuestro o abuso. El vínculo emocional con el maltratador es en realidad una estrategia de supervivencia para víctimas de abuso e intimidación.

Como señala el psicólogo Joseph M. Carver, se ha visto que cuatro situaciones o condiciones están presentes y sirven como base del desarrollo del síndrome de Estocolmo:

1. La percepción de una amenaza a la supervivencia física o psicológica y la creencia de que el abusador llevará a cabo la amenaza.

2. La percepción de cierta amabilidad del abusador hacia la víctima.

3. Ausencia de un punto de vista diferente al del abusador.

4. La percepción de la incapacidad de escapar de la situación.

Desde esta perspectiva, la puesta en práctica de esta conducta supuestamente anómala tiene, por tanto, poderosos y profundos justificantes. Lo que puede parecer inexplicable, ilógico o irracional como consecuencia de una visión fragmentada, descontextualizada y superficial, resulta de una lógica implacable cuando se hacen evidentes los mecanismos subyacentes y se atienden a razones de supervivencia en escenarios hostiles. En este contexto se entienden a la perfección las palabras del psiquiatra Bessel van der Kolk: “Cuando la gente está desesperada hace cualquier cosa per sentirse más tranquila y mantener más el control”.

Supervivencia amenazada, respuestas amables por parte de los cuidadores, ausencia de un punto de vista diferente e incapacidad de escapar, son condiciones propias del escenario en el que se encuentra un niño respecto a su entorno próximo. Esto puede explicar pues también, porque en situaciones adversas, cuando el niño o la niña se encuentran en un entorno hostil, en un barril de vinagre, no les queda más remedio que adaptarse a él, defendiendo a quienes les niega, haciéndose propias faltas ajenas y culpabilizándose de la situación. Algo que se puede interiorizar y adoptarse como modelo interno, como marco mental desde el que uno se interpreta y se ve a sí mismo.

Teniendo en cuenta pues las particulares circunstancias en las que se encuentran los niños, deben extremarse las precauciones para crear condiciones en las que se encuentren respetados, tolerados y regulados, recordando que una base afectiva sólida en la infancia posibilita abrirse al mundo de manera segura y confiada, y actúa facilitando un adecuado progreso y evolución tanto a nivel biológico, psicológico como social.

Mirades (VII)

La qüestió del vincle (II)

A partir de les relacions amb els cuidadors principals, s'han descrit diferents patrons o estils de vincle. La divisió fonamental s'estableix entre vincle segur i vincle insegur, dins el qual s'han establert, al seu torn, alguns subtipus.

VINCLE SEGUR
Entre les seves característiques s'han descrit:
• Confiança en la disponibilitat, l'atenció dels senyals de necessitat, la seva comprensió i l'ajuda que la figura parental li donarà en situacions adverses.
• Proporciona al nen una base de seguretat i l'anima a explorar el món i li proporciona un refugi on reconfortar-se en situacions de tristesa, ansietat o temor.
• Dóna lloc a sentiments de pertinença, d'acceptació de si mateix i de confiança.
• Provoca una recerca activa de contacte amb la mare i genera respostes adequades davant seu.
• Facilita el desenvolupament de la conducta pro-social: cooperació, autocontrol, altruisme ...
• És la base de l'empatia, entesa com la capacitat de percebre les emocions de l'altre i respondre en conseqüència.

VINCLE INSEGUR RESISTENT - AMBIVALENT
Entre les seves característiques s'han descrit:
• No té la certesa que la figura parental estigui disponible o preparada per respondre. Aquesta modalitat la crea una figura parental que unes vegades està disponible i d'altres no. La presència de la mare no calma després d'una absència curta.
• Manifestació d'ambivalència: pot reaccionar cap a la mare amb còlera, rebutjant el contacte o la interacció, i tot seguit buscar ansiosament el contacte. S'observa una oscil·lació entre recerca i rebuig de la mare
• L'exploració del món genera ansietat: no exploració.
• Propensió a l'angoixa de separació: tendeix a arrapar-se.
• Mostra prolongada i exagerada de ràbia, por, malestar.

VINCLE INSEGUR FUGISSER - EVITATIU
Entre les seves característiques s'han descrit:
• Els nens que han adquirit aquest patró de conducta han experimentat que, en realitat, no poden comptar amb les seves figures de vincle, no els estimen, no els valoren o no tenen capacitat per ajudar-los.
• Tendència a ignorar o esquivar la mare o cuidador/a. Evitació del contacte o la mirada.
• Intenta viure la pròpia vida emotiva sense el suport i l'amor dels altres. Tendència a l'autosuficiència.
• Impressió d'indiferència o fredor amb l'adult.
• L'evitació per part del nen pot amplificar la conducta parental podent-se establir un cercle viciós.

VINCLE INSEGUR DESORGANITZAT -  DESORIENTAT
Aquest estil de vincle no és un patró fàcil d'entendre, i no és acceptat per tots els autors, sent en ocasions considerat més aviat com un calaix de sastre, on es col·loca als nens amb un comportament inadequat i contradictori.
Aquest tipus de vincle pot ser vist com una barreja dels dos estils insegurs anteriorment descrits, perquè s'observa ansietat i evitació alhora.
Les causes d'aquest suposat quart patró es venen considerant sempre molt greus, indicant.se amb freqüència el fet d'haver patit maltractament o rebuig molt actiu per part dels cuidadors.
La incoherència d'aquest patró fa difícil la seva descripció, encara que sol destacar-se:
• Model relacional de caràcter caòtic. Canvis inesperats i aparentment incomprensibles en les relacions amb els altres.
• Confusió i desorganització.
• Oscil·lació desorganitzada entre recerca i evitació.
• Tendència a destruir joguines o objectes.
• Tendència a tenir conductes estereotipades.
• Relacions conflictives amb els companys.

Mirades (VI)

Proper dijous 8 de Març a les 20 h.

Presentació del curs:

PARES ESTABLES, FILLS ESTABLES

Obert a tothom

Mirades (V)

Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes, i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? És a dir, quan es donen, es dóna prioritat als interessos de qui les dóna o de qui les rep? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?

Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.

Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, i per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.

Què passa doncs quan missatges contraris al que convé pel desenvolupament real s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos propis i autèntics, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat. O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una resposta d’ immobilització, és a la vegada, una taula de salvació. O vist des de la perspectiva inversa, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé.

Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant, basada en el que un És. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.

Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de vergonya, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia força i confiança incondicional, que tan imprescindible resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on tot comença.

Mirades (IV)

Erich Fromm

La importància dels primers anys (II)

Que el que passa als primers anys té un impacte fonamental en la vida de les persones és una visió que recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.

Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que aquests assumeixen.

A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a:

+ John Bowlby i la seva teoria del vincle.

+ Erik Erikson i la seva teoria del desenvolupament psicosocial

+ Wilhelm Reich. Entre les seves moltes aportacions trobem la de la personalitat nuclear primària.

+ Donald Winnicott i la seva mare suficientment bona.

+ Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva incondicional.

+ Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de personalitat.

+ Arthur Janov i la seva proposta del crit primal.

+ Heinz Kohut i la seva teoria del narcisisme.

I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions de gran transcendència, com les de:

+ Maria Montessori i el seu mètode educatiu.

+ Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.

El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge, l'elaboració del dol, relacions socials, relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.

Per la seva banda, el psicòleg John Read assenyala: "En els primers cinc anys de vida el cervell desenvolupa els seus vincles. Es necessita una relació segura i afectiva amb un adult per en un futur afrontar els esdeveniments. Al món només un petit percentatge pot oferir això als nens. Ocupem-nos d'això I tindrem millors societats".

Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada, respectada i validada, i d'aquesta manera es pot mantenir en el seu eix. I és sobre aquesta base que llavors es van produint els molts i diferents aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de ajudar-lo a ser un individu autònom.

Els nens són bons

Mirades (III)

Francesc J. Fossas

Mirades (II)

La qüestió del vincle (I)

La necessitat del nadó d'estar proper a la seva mare, de ser bressolat en braços, protegit i cuidat ha estat estudiada també científicament. Va ser el psiquiatre anglès John Bowlby qui va proposar, a mitjans del segle passat, l'anomenada Teoria del Vincle. El vincle és un llaç afectiu fort i durador que s'estableix entre el nen i la persona més propera a ell, generalment la mare. El vincle és el lligam que es forma amb aquella persona que aporta seguretat, consol i protecció; aquella persona la proximitat, comunicació o contacte de la qual permet recuperar la seguretat perduda en els moments d'indefensió i a qui es recorre quan ens sentim amenaçats.
El vincle té una funció adaptativa que facilita la supervivència pel fet de mantenir el nadó a prop de l'adult mentre no és autònom. Fruit d'aquest tipus d'interacció sensible, el nadó desenvoluparà sistemes de regulació de l'estrès interns. Des de la teoria del vincle es manté que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita el fet d'obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La teoria del vincle és una de les aportacions de major impacte i rellevància de la psicologia del segle passat.

La importància dels primers anys (I)

Mirades (I)